"VUELVE A CASA POR NAVIDAD".......................... I TORNADA A BP EN LÍNIA RECTA_______________.

Sí, he tornat. Acabo de veure que des del 10 de novembre no havia escrit res més (vaja, alguna cosa sí, però que no vaig arribar mai a publicar). I aquí ens trobem, a 26 de gener...

Recapitulem una mica. Desembre va acabar precipitadament. Entre últimes entregues, últims exàmens, últimes correccions... festes de ‘despedida’ (per alguns que ja no tornaran, i per alguns que sí)... compres de nadal generalitzades... grans canvis en la convivència del pis...

Ai... la convivència del pis... la boja ha marxat, per fi. Podria dedicar-li tot un post sencer, però resulta que no s’ho mereix ni una mica (i tu tampoc aguantar el rotllo, haha), així que tancarem aquí el tema (tot i que no us penseu que pq marxés al desembre s’ha acabat la mala astrugància, no, no...) val, prou.

Els altres canvis al pis son els nous companys de pis. Acabat el desembre vam deixar endarrera l’estada de la Sarah, l’americana. Ara està d’intercanvi nacional (rotllo Sèneca) a Salt Like City, Utah (a algú li resulta familiar, hehe, quines coincidències). En la nova etapa del pis ja no serem quatre. Raons: trobar dues persones que vulguin compartir habitació no resulta pas fàcil (vam tenir sort a principi de curs), donada la mala experiència amb la boja, volem córrer els mínims riscs, així que no cal multiplicar per dos la possibilitat de mals rotllos. Així mateix, seguint aquesta lògica, el nou company de pis serà un conegut, en Matt, australià. Ara bé, en principi havia de ser fora de BP durant gener, així que em vaig encarregar de trobar algú per només gener. Et voilà, aquí entra en Tom, un britànic de Liverpool. De fet quan va visitar el pis ho va fer amb la intenció de quedar-s’hi fins a finals de juny, però llavors vam fitxar a en Matt, i al no haver trobar res a finals de desembre li va semblar més que perfecte el meu oferiment. Així que gener ha estat un festival d’entrar i sortir gent (ah, pq finalment en Matt si que hi ha estat durant alguns dies de gener, haha, un festival), i encara no s’ha acabat, potser tenim nous  fitxatges.

Bé, tornem al desembre. La tornada a casa va ser estranya. Començant pq el dia que vaig agafar l’avió no havia dormit ni una mica, acabant l’última entrega, i encara m’havia de trobar pel matí amb l’Ági, per felicitar-la i donar-li un regal (d’aniversari, de gràcies, de ets genial)... i sort en vaig tenir que l’entrega me la van fer arribar (gràcies Anna). Suma-li la vaga de personal de seguretat a l’aeroport de BP, la qual cosa ens va fer pensar en alguns moment que no agafàvem l’avió (en el meu cas, per catorzena vegada com a mínim). Parlo en plural pq, per aquestes coincidències de la vida, agafàvem el mateix avió la Joana (Zaragoza), en Ricardo (Porto) i jo. En Ricardo havia de fer connexió a El Prat (de fet tornava a casa en forma de sorpresa, no l’esperaven, i era l’aniversari de sa mare). La Joana havia de fer connexió a Sants, amb tren cap a casa (i preparant la nova aventura, el segon quadrimestre a Mèxic).

Finalment vaig arribar a casa i, ostres, què diferent es veu tot. De fet ja m’havia passat durant tot el recorregut en cotxe, però... què estrany! La ciutat en la que havia viscut tota la meva vida de cop i volta resultava desconeguda. Bé, era una sensació més estranya que aquesta, era com tornar a mirar per primera vegada totes les coses. Les reconeixia però resultaven desconegudes al mateix temps. I a casa, ostres, què petit em resultava tot! (què ràpid s’acostuma un a allò bo), i la mateixa estranya sensació arreu. Aquest estat paranormal em va durar uns quants dies, la veritat, més del que hagués desitjat.

Entremig Nadals, Sants Esteves, Caps d’any, una bona dosis de família. La veritat havia arribat a Barcelona amb moltes ganes de fer moltes coses però no m’acabava de treure de sobre aquella sensació de deslocalització permanent. Per acabar-ho de adobar, encara tenia feina per entregar a BP, amb la qual cosa, i més que mai, acabant la feina els últims dies... pfff... crec que no m’havia pillat mai tant els dits! Així que l’adéu again de Barcelona no va ser tampoc ni fluid ni plaent, sinó a corre-cuita.

Entremig va caure el 23é aniversari. I quina enorme sorpresa, el sopar sorpresa (valgui la redundància). A la pizzeria de tota la vida (estimada Verona) i amb tants de vosaltres...! Realment no m’esperava res, ni res d’aquesta naturalesa, i va ser genial veure-us, i veure-us tots junts! Clar que també vaig trobar a faltar gent, però gràcies a tots, de debó... i malgrat el dicurs “emotiu” (com diu l’Helena, hehe) i l’apuntador... em va fer una tremenda il·lusió! a molts si no us hagués ni vist. (ah, i pels veterans, aquesta vegada no hem de lamentar incidents (véase aniversari 18, aniversari 20...). Moltíssimes gràcies.

Ja està tot apunt per marxar doncs? No, res és apunt, però és hora de marxar, fes-t’ho com vulguis! I per si no era prou, no era marxar per tornar a Budapest directament, sinó que se m’havia acudit fer un parell de parades entremig, això si, viatge en línia recta, haha (véase plànol al final del post). Qui hagués dit que Barcelona, Venècia, Ljubljana i Budapest estaven alineats, eh!? Doncs sí, sí, ho estan.

Així doncs, diumenge 11 partim cap a Venècia amb la Maria, la Laura i en Raúl (altra vegada sense dormir per acabar l’última entrega que havia estat fent durant l’última setmana i que havia enviat per l’Ariadna me la fes arribar (gràcies Ariadna). Després d’incidents no destacables (hoho) tarda catalana a Venècia, amb les Lasanyes d’en Ferran. La veritat es que aquest és un punt indiscutible del seu erasmus, mengen molt bé, collons! La visita per quarta vegada a la v/bella ciutat va comportar un tocar de peus a terra, obvi anant acompanyat per quasi locals. El gran mite que tenia al cap va desinflar-se una mica, i es que és diferent passejar-te voluntàriament perdut per carrerons i canals que creuar-te mitja ciutat en un quart d’hora. Però no ho canviaria, eh, per ser la quarta visita trobo que està bé, i sobretot haver pogut conviure amb “el dia a dia” dels etsaberos a Venècia (i encara no estaven de ple ficats en el dia a dia, però repito, se lo montan muy bien! hehe, falta marxa, d’acord, però la resta es tremendo! (ja m’explicareu q tal el nou HardRock, hehe). Records i gràcies a tots (i todos).

Doncs som-hi, per si el pla no havia encaixat prou, en Xavi i l’Arnau arribaven el 13 per la tarda a Venècia. Són els dos etsaberos a Ljubljana, que fan escala a Venècia per economia de viatge. I així, tots tres i una valenciana Marta, ens pugem el tren a quarts de deu per passar les proximes 4 hores fins arribar a la capital d’Eslovènia (gran confusió comporta aquest país i aquesta capital). Arribem i... no sé quina temperatura deuria fer, però era tot blanc, nevava i feia molt de fred! Després de dures negociacions, hehe, acabo dormint a l’habitació de la Marta (la segona nit a un pis d’espanyols, en Juan i en Luis). Ljubljana és un cop de puny, això sí, super agradable, hehe. Deixant el fred de banda, era preciós veure-ho tot blanquet i nevadet (vaja... almenys al principi). I tot i que en Xavi li sabia greu que la ciutat es veiés tant buida, la visita va ser molt grata. I la companyia també, tampoc no s’ho munten malament a Ljubljana aquets erasmus... i continuant amb el comentari culinari, aquí els estudiants poden comprar uns tiquets a la universitat que serveixen per menjar als restaurants de la ciutat, però, òbviament, a preu d’estudiant. És la glòria! Si o no? Així que ja ens teniu menjant i sopant com reis. Abans d’acabar la nit vam anar a fer una cerveseta amb altres espanyols. Entre ells en Juan i en Luis, els que m’acollirien finalment al seu pis, fora de les resis de la universitat (amb estranyes i estrictes normes). Ah, pq a tot això, jo no vaig agafar el tren de les 2 de la matinada com estava previst, sinó el de les 8 del matí (que quasi era meitat de preu).

(APUNT, dóna la casualitat que el llibre de l’Aiats, regal d'aniversari, Veronika decideix morir (d’en Paulo Coelho) el protagonitza una noia de Ljubljana).

Així que altra vegada quasi sense dormir, m’encarrilava camí a Budapest, finalment, amb un tren de 9 hores... (i jo sense menjar... ni tiquets restaurant eslovens, ni pizzes italianes de Al Volo... aix!). A quarts de sis de la tarda arribava a Deli, una estació de Budapest que no havia situat mai en el plànol fins aquell moment, i una hora més tard era a caseta... finalment... cansat i destrossat... per fi... a casa! Però, tal com he dit abans, la casa estava mig ocupada, així que el checking a la meva habitació es va haver d’esperar un dia més (el Matt marxava l’endemà). I... per variar, aquella nit de festa al Corvinteto! aix... com a casa...

Link’s directes a les fotos de Venècia, Ljubljana i Pécs (escapada del 17 de gener) a la franja dreta.